Catalunya i Gaspésie: “desaprofitament” forestal

En la indústria fustera catalana “hi ha pocs [processos productius] i en general no destaquen per la seva complexitat tecnològica” (1). En ser poques les indústries que demanen fusta de qualitat o que donen un ús concret a determinades espècies, no s'estimulen les inversions en silvicultura.

Una situació similar es dóna a la regió de Gaspésie, al Quebec (Canadà), al límit sud del bosc boreal. Les espècies més abundants són els gèneres Abies, Picea, Betula i Populus, amb una menor proporció de Thuja i Acer. Malgrat l'abundància dels recursos (més del 80% de la superfície és arbrada i pública) i l'existència de transports ( ferrocarril, ports marítims i una àmplia xarxa de pistes forestals), la regió és poc poblada i, les indústries, poc presents. Aquest fet s'explica en gran part per la llunyania dels grans centres urbans i de consum com les ciutats de Quebec, Montreal i Halifax.

Avui dia, les dues empreses papereres de la regió estan tancades i les serradores, principalment de coníferes, produeixen només peces de primera transformació amb molt poc valor afegit. Als patis s'amunteguen tones i tones de subproductes de fusta que no tindran cap ús, ja que a la regió no es fabrica ni biomassa ni taulers de partícules. L'enviament d'aquests subproductes a les regions veïnes més industrialitzades és difícil, ja que el transport els encareix i els resta competitivitat. Algunes espècies, com la Thuja occidentalis, no tenen comprador (malgrat que la seva fusta sigui naturalment imputrescible) i per això es desaprofiten exemplars de qualitat que queden al terra del bosc.

La conseqüència de tot això és la simplificació de la silvicultura, majoritàriament extensiva. Les inversions de l'estat s'enfoquen sobretot a seguir proporcionant feina als treballadors forestals, ja que fins ara les mesures per atreure noves indústries fusteres a la regió han estat infructuoses.

Per evitar que aquesta situació extrema arribi a Catalunya i perquè els nostres boscos es puguin seguir gestionant adequadament, cal que la demanda de fusta sigui activa i diversa. Tal com proposa l'investigador del CREAF Enrique Doblas, cal augmentar la valorització de la fusta, crear xarxes de valorització multidisciplinàries i desenvolupar cadenes de valor completes. En resum, cal portar la fàbrica al bosc.

(1) Correal Mòdol, E. 2015. Usos de les fustes a Catalunya. Dins Direcció General d’Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries, La producció i la transformació de la fusta a Catalunya, Dossier Tècnic núm. 77. p. 7-10.

De propietaris a productors

Durant les activitats de la 1a Setmana Bosc i Societat -celebrada a Sant Celoni del 26 de setembre al 4 d'octubre de 2015- el Dr. Martí Boada va mencionar diverses vegades la connotació semàntica negativa que actualment té l'expressió “propietari forestal”.

Per a la gent urbana i poc avesada al món forestal, aquesta expressió destil·la burgesia i acomodament, es pensa en una persona que viu de l'explotació de centenars d'hectàrees de bosc. No obstant això, a Catalunya és gairebé impossible guanyar-se la vida de forma exclusiva amb l'aprofitament dels recursos forestals d'una finca. Com es podria modernitzar i fer més fidedigna aquesta expressió?

A partir del que he vist al Quebec, proposo substituir el terme “propietari forestal” per “productor forestal”. En aquesta província canadenca, la primera expressió només es fa servir per qüestions cadastrals, mentre que la segona fa referència a aquella gent que comercialitza els productes forestals de la seva finca. Així, 130.000 propietaris de boscos privats del Quebec s'han federat sota el nom de “Fédération des producteurs forestiers”, i les associacions de propietaris forestals s'anomenen “Syndicat des producteurs forestiers”. A Catalunya, ens hem de felicitar per l'ús, des de l'any passat, de l'expressió “Agrupació de productors forestals”.

Per cert, reprenent les paraules del Dr. Boada, seria també convenient que l'expressió “explotació forestal” fos substituïda per “aprofitament forestal”.